La crítica

En el post anterior, està explicat més o menys la vida dels avis catalans a l'actualitat, una generalitat de les seves vivències, i una breu introducció a la crítica.

Els avis catalans que no viuen en una residència pagada pels fills, que no treballen, per tant són pensionistes (reben diners de l'Estat, per haver cotitzat X anys a la Seguretat Social) tenen que viure a casa, si tenen la desgràcia de que el seu marit/muller ja no està, per tant, o viuen sols, o viu amb algú dels seus fills. En qualsevols dels casos, un avi/avia que que "estigui" sol, havent estat durant tota la vida acompanyat, o bè de la seva dona, dels fills o d'algun dels seus companys, és més susceptible que se senti sol, per tant que entri en algun tipus de depressió. Per evitar això, el govern, tant la Generalitat com l'Estat espanyol, i la Creu Roja i la Caixa (i molts més), independentment, ha posat en marxa plans socials perquè els avis no es sentin sols, com ara, ha creat alguns clubs d'esplai, ha promogut la idea que els puguin fer-se voluntaris i així, ajudar a les persones que venen al país perdudes o no han tingut sort a la vida.

Tornem al inici doncs, que la majoria de les famílies no passen gaire temps amb els nostres avis catalans (els seus pares). Per sensibilitzar aquesta actitud, "La Asociación Edad Dorada Mensajeros de la Paz" va crear el dia dels avis, perquè poguem dedicar-li un dia sencer als avis. També, la Creu Roja va posar en marxa un pla perquè alguns voluntaris vagin a les cases dels avis que viuen a alguns poblets "allunyats" de les ciutats, i els hi portin el menjar, i s'estiguin una mica amb ells.