La riquesa familiar

Les ajudes als avis catalans d'avui en dia són cada vegada majors per part de les ONG's o pland d'ajudes socials. Molta gent s'empenya en que els avis de casa siguin cuidats per algú "desconegut" podent ser cuidats per algú de la família, que segur que li fa més il·lusió, sempre i quan la situació no sigui molt "extrema" o que els avis visquin en llocs inaccessibles facilment. Encara que aquests plans sí que són perfectes pels avis que viuen en pobles allunyats, els que viuen a la ciutat, segur que prefereixen el cuidado d'algú del seu entorn. Recordem però, que molts no poden cuidar-se per sí sols, en aquests casos de situació "extrema", jo veig bè que algú que no pugui cuidar-lo perquè està al treball o el que suigui, i vingui algú i el cuidi, perfecte. En altres situació em sembla una mica "deixat" per part dels fills, ja que el que fa és "apartar-lo" del seu "entorn", bé perquè pugui estar més tranquil (una persona egocèntrica) o bé perquè creu que pot cuidar-se sol. Però encara que puguin cuidar-se sols, a ningú ens agrada estar sols, o és molt millor si algú ens ve a veure. Si els avis, o els fills són rics, bé perquè han estalviat durant la seva vida, o perquè els fills tenen un treball que recompensa molts diners, llavors poden apuntar-se a un esplai de gent gran, podent així relacionar-se amb altre gent de la seva edat, compartir experiències mútues (Guerra civil, el franquisme, la "mili", etc.), i també fent excursions a l'extranger per "veure món".

La conclusió que jo puc extreure d'això, és que si no som rics, i els nostres avis no tenen prou diners estalviats, toca fer-li una visita de tant en quant.

La ajuda

Tenim que reconèixer, que els nostres avis catalans sempre ens han ajudat (sempre hi han excepcions), i ara que som en époques de crisi, potser més. No em refereixo només a una ajuda económica, sinó a un "Tinc que anar a comprar" o un "Es que treballo" o potser un "Ens anem de viatge", són les excuses més habituals perquè els nostres pares ens deixin a casa dels avis quan érem més petits. Evidentment l'ajuda dels avis ha de ser totalment voluntària

Els nostres avis catalans ens han dedicat temps a nosaltres, al cap d'uns anys, el cicle "dóna la volta" i som nosaltres els que tenim que cuidar dels nostres avis més tard. Ara, en comptes de sortir al parc a jugar (un exemple), tenim que anar amb una llista (si tens bona memòria no fa falta) a anar a comprar al supermercat i un seguit de coses que depenen de l'estat dels avis. Clar que si tenim uns avis que es cuiden molt, que cada dia fan "footing" (donant per suposat que poden) potser no fa falta que els ajudem massa...

Ningú vol fer-se gran, però no s'hi pot fer res, encara que si tots col·laborem es torna més fàcil.

La crítica

En el post anterior, està explicat més o menys la vida dels avis catalans a l'actualitat, una generalitat de les seves vivències, i una breu introducció a la crítica.

Els avis catalans que no viuen en una residència pagada pels fills, que no treballen, per tant són pensionistes (reben diners de l'Estat, per haver cotitzat X anys a la Seguretat Social) tenen que viure a casa, si tenen la desgràcia de que el seu marit/muller ja no està, per tant, o viuen sols, o viu amb algú dels seus fills. En qualsevols dels casos, un avi/avia que que "estigui" sol, havent estat durant tota la vida acompanyat, o bè de la seva dona, dels fills o d'algun dels seus companys, és més susceptible que se senti sol, per tant que entri en algun tipus de depressió. Per evitar això, el govern, tant la Generalitat com l'Estat espanyol, i la Creu Roja i la Caixa (i molts més), independentment, ha posat en marxa plans socials perquè els avis no es sentin sols, com ara, ha creat alguns clubs d'esplai, ha promogut la idea que els puguin fer-se voluntaris i així, ajudar a les persones que venen al país perdudes o no han tingut sort a la vida.

Tornem al inici doncs, que la majoria de les famílies no passen gaire temps amb els nostres avis catalans (els seus pares). Per sensibilitzar aquesta actitud, "La Asociación Edad Dorada Mensajeros de la Paz" va crear el dia dels avis, perquè poguem dedicar-li un dia sencer als avis. També, la Creu Roja va posar en marxa un pla perquè alguns voluntaris vagin a les cases dels avis que viuen a alguns poblets "allunyats" de les ciutats, i els hi portin el menjar, i s'estiguin una mica amb ells.

Els avis catalans

Introducció del blog: Avis catalans

He escollit aquest tema, perquè primerament, és un tema del que més o menys puc extendre'm una miqueta i no sabia que agafar-me.Els avis catalans (que viuen a Catalunya), tenen molat experiència, no han viscut una generació fàcil, amb el general Franco, que va prohibir el català, la guerra civil quan eren petits, les conseqüències que això va portar, crisis, fam, etc. Quants néts/nétes; pares/mares; fills/filles; van a visitar als nostres avis regularment? Poca gent, cada vegada més, tenen els avis com "un món apart", són gent que ha envellit i que ja no són útils, excepte quan volem la seva ajudar, és clar.
Els avis catalans, particularment els catalans, tenen molt a explicar, han passat per l'època més temuda, la època en que el general Franco va fer una dictadura, i estava en contra dels catalans, prohibint la llengua amb estrictes penes i fent lleis (de poca lògica), això és només un exemple; després, alguns, tenen l'experiència de època de guerres, la 2a guerra mundial, la guerra de Cuba (els seus pares marxaren i moriren allà), i després tota la pobresa que tenien a pesar de treballar 8 hores diàries i alguns sense descans ni festes. Evidentment això marca a una família.

Deixant apart tota l'experiència que poden haver passat, algú s'ha posat alguna vegada a la pell dels avis? Poc a poc, es van fent grans i dèbils, segurament per això la gent els resideix a les residències de gent gran, en les quals avegades no fan res, i estan moltes vegades sols i aburrits. Per això, moltes vegades agraeixen, encara que sigui, una visita dels seus fills, amics, néts, veïns, etc.
L'Estat, i la Generalitat de Catalunya, no s'hi ha posat encara amb els avis/àvies, encara que obres com la "Obra Social" de la Caixa, ajuden a aquestes persones, fan jocs, es reuneixen, parlen i de tant en quant, se'n van de viatge per allà "de convivències".